Tot llegint a Carme Meix

Per sant Jordi vaig col·laborar en la lectura de fragments d'autors catalans i vaig voler triar la gandesana Carme Meix, amb un fragment de La dansada.
Finalment ho han penjat a la xarxa i vet aquí el vídeo.
Vaig intentar llegir en gandesà, marcant al màxim les característiques de la nostra parla...

Un somni musical

L'altre dia, en un cap de setmana faldut el meu cosí polític, Supercoco Cookiesmonster, em va recomanar un video penjat a la xarxa, que l'havia emocionat. La veritat és que em va encendre la curiositat i el vam mirar desseguida i realment és molt curiós i té tota una feinada per a la seua realització i la música també val la pena, com que m'he decidit a compartir-lo amb tots vosaltres i espero que us serveixi de relaxació...



...nobody knows...

El final d'una nissaga

Avui fan l'enterrament de la tia Conxita, fins aquí res d'estrany, cada dia va morint gent i en neix d'altra, però com passa a cada persona, té uns lligams familiars concrets i ella s'ha convertit en l'última de marxar de la generació de principis del segle XX. La tia Conxita era la germana petita del meu iaio Antonio de Calaceit i havia nascut a l'any 12 (1912) tenia 87 anys, vuitanta i set, pronunciant la i entre el vuitanta i el set, tal com es diu a Calaceit i com molta altra gent d'aquell poble ha viscut molts anys. Ara ja no queda ningú d'aquella generació a la família i l'arbre va baixant, aprofundint cada vegada més les seues arrels i fent més amples les seues rames.
Per a mi la tia Conxita era una de tantes ties i parentes que teníem a Calaceit i que formava part d'aquells itineraris de visites que fèiem de petits quan hi anàvem els dies de festa o algun diumenge. Tota una ruta per dins d'aquell poble fantàstic, entrant a la casa exacta. Fent la xerrada, menjant panadetes i altres cócs deliciosos, i les ties (i els oncles) veient els xiquets dels nebots. La tia Conxita, la tia Espina, la tia Dominga i l'oncle Jaume, la iaia Angeleta i el iaio Antonio. Només queda la tia Maria, la dona de l'oncle Manuel, que sent la més jove li toca esperar una temporada més.
Però el relleu està garantit, perquè les ties seguixen estant allà, les filles de les ties ara agafen el nou títol i ens esperaran allà els dies de festa, alguns ja no hi viuen, però els dies de festa també hi són, no fos cas que els anessim a veure i no hi hagués ningú.
A veure si hi anem a l'estiu a fer la ruta de les ties, que segur que volen veure els sagals...

Ci rivediamo la setimana prossima

Trencar la rutina fora de temporada és una cosa que s'agraix, sobretot quan portes molta embranzida. La faena t'absorvix prou com per a no veure-hi més enllà. Per això és d'agrair quan te planteges un viatget.
Les energies ja s'activen d'una altra manera amb els preparatius i en empendre la marxa, ja ni t'ho imagines.
Reconec que la reflexió pot causar sorpresa per a qui seguix en la rutina fins a meitat abril, i fins i tot pot causar una poqueta d'enveja, però "cadascú se pele lo seu préssec", com diuen i "aspavil que va'l carril"

Les mans dels hòmens

En l'etern debat entre hòmens i dones, de cop apareixen detalls que et porten a la reflexió. Partint de la base que jo sóc un home una mica estrany (dins el conjunt d'hòmens que no han evolucionat i no han estat capaços d'assumir un altre rol més enllà del de caçador-recolector, que ja fa milers d'anys que dura), veig que hòmens tradicionalment masclistes, o masclistes per definició cultural, com poden ser molts dels immigrants que viuen entre nosaltres, s'han posat a fer coses de "dones", o més ben dit, que s'havien atribuït a les dones.
A les cues per esperar els xiquets i xiquetes que surten d'escola cada dia veiem més hòmens immigrants que els van a recollir o a portar. Si ho diem sense etiquetes, veiem pares que van a buscar o portar els seus fills a l'escola. Encara que estigue motivat per la crisi i l'atur, fa que la nostra societat, tal com és ara de canviant, faci algun passet de cara a la igualtat real entre els seus membres.
Ara ja només falta fer passets dins de casa, i que les mans dels hòmens servixquen per a moltes més coses del que servixen ara. Les coses són prou senzilles com per a poder-les aprendre i si tens mans, és per a fer-les servir. Així que, au! A la faena, que no hi ha res millor que la pràctica...

Carnaval a Gandesa

Com no podia ser d'altra manera, una xalera de cap de setmana. Com passa sempre que la Farsa de Gandesa està entremig.
Organitzar una activitat per a xiquets i xiquetes ja és divertida, però dissabte va ser diferent. Una bona perruca, una mica de maquillatge i aspavil que va'l carril!

Visca el Carnaval!!!

Benvingut a internet, Josep!!

Veigues tu, després de 4 mesos he trobat la inspiració per a tornar a escriure al bloc. La faena ha estat per a mi per a recordar-me'n de la contrassenya del blogger, però aquí em teniu.
Amb Clio estirant-me les cordes que mouen les meues mans, tornant a omplir l'asgorfa de coses que caldrà guardar davall de la pols.
Lo motiu de tornar a escriure és l'amistat. De fet, des de fa pocs dies hi ha un bon amic que s'ha comprat un ordinador i ha començat a navegar, i la veritat és que s'està convertint en un mariner dels bons perquè cada dia agafa la ciberbarca i a voltar. I en un homenatge als internautes novatos del segle XXI, i en concret a Josep de Calderera, penso que és un exercici complicat entrar en un món desconegut i immens com és ara això d'internet, amb la quantitat de coses que hi arribem a abocar cada dia.
Ja us explicaré quines són les sensacions d'este nou internauta més endavant.